Salva, Zombi, Enric i Alfred abans de la cursa.
El dissabte cap al tard, pujo a la furgo amb l’Enric i ens trobem amb en Zombi. Després de comprar una mica de menjar en el super ens posem en marxa. Fem carretera fins a Queralbs i quan arribem ja és fosc.
Encara que el parking del cremallera ja està força plé, trobem un bon lloc. Muntem cadires i taules al costat de la furgo i fem soparet a la llum d’un frontal sense piles. En acabar recollim tot, fem el pipi d’abans d’anar a dormir i ens donem ànims per la cursa del diumenge. Participem en la VII edició de la clàssica a l’Olla de Núria.
Qui m’ho havia de dir. Fa una pila d’anys, al 2006, vaig pujar amb en Gordo a fer l’Olla de Nuria i l’hivern del 2012 vaig intentar fer una invernal amb en Jaume i en Jordi que no vem poder acabar. Però sobretot, recordo quan vaig acompanyar a la Txell en el 2011 a fer l’Olla. Allavorens jo li deia que lo de correr per muntanya era per bojos i que una cosa així no es podia disfrutar... ara m’he de menjar aquelles paraules.
Nit curta però tranquil·la. Matinem, esmorzem ràpid i fem els últims preparatius mentre el parking i l’estació del cremallera es va plenant. Ens apropem fins l’estació per agafar el ticket i pujar, amb una pila de corredors més, al primer cremallera del dia. Com sempre, a primera vista, tots els corredors em semblen superforts i em quedo empetitit a la meva cadira. A mig camí s’hem començar a ennuvolar la vista, perdo una mica l’oïda i el cor s’accelera...no és l’alçada, és que m’estic cagant...molt!!!. Quan arribem a Nuria surto correns en busca d’un lavabo salvador.
Una vegada torno a ser persona, em retrobo amb l’Enric i en Zombi i ens anem a recollir els dorsals. Fem cafè ràpid al bar i sortim a escalfar una mica. Ens trobem amb l’Alfred, el cosí de l’Enric. Fem conya amb esmorzars consistents en “barretes energètiques” i “empaladin” a la tassa o “paladins” a la tassa”. No podem remediar deixar escapar el nostre toc escatològic.
Aquest any la cursa té un to independentista i abans de la sortida l’escriptor Màrius Serra llegeix un manifest. Quan les campanes del santuari donen les 09:00 comença la nostra aventura.
Només començar i en la volta al santuari ens quedem embussats en un pontet de fusta. D’alguna sorprenent manera, aconseguim començar la cursa en les tres últimes posicions. A partir d’aquí enfilem cap al Puigmal seguint el cuc de gent a on avançar alguna posició és força complicat i cansat.
Fem Puigmal 2913 m. amb gran rebuda per part de voluntaris i muntanyencs. Fem dos fotos i seguim la cursa sota un sol implacable que no ens abandonarà, tot i la previsió de tormentes. Fem Pic Petit de Segre 2812 m., Pic de Segre 2848 m., Pic de Finestrelles 2829 m., Puig de Nuria 2794 m., Puig del Coll d'Eina 2775 m., Pic de Noufonts 2867 m., Pic de Noucreus 2799 m., Cim Alt de les Arques 2791 m., Cim Baix de les Arques 2782 m., Cim de Rocs Blancs 2765 m., Puig de Font Negre 2722 m., Pic de la Pala 2475 m. i finalment el Pic de l'Aliga 2471 m. abans de començar la baixada.
Després d’uns 21'5 km de distància, d’un desnivell acumulat de 3880 m, de lluitar contra les rampes i contra la calor, de veure el companyerisme entre corredors, de meravellar-se amb el paisatge i de patir i gaudir de l’esforç, l’Enric i jo creuem l’arc de meta en 04:33, amb una estelada a les mans i un gran somriure a la cara. Pocs minuts després ho fa en Zombi.
He dedicat el tot el patiment, tot l’esforç i tot el que he gaudit, a la meva companya d’aventures que avui no ha pogut fer la cursa amb mi, la Txell, i a la meva petita princesa, l’Ona, que avui fa un mes.
