La meva primera visió de Leucate.
Tenim tres dies de festa per endavant i encara que les previsions de temps no són massa propícies perquè la Txell pugui navegar, decidim sortir i així jo podré seguir aprenent, encara que a ella li toqui sacrificar un cap de setmana.
Passem tot el dissabte al matí fent poble i celebrant un mini aniversari a la muntanya, a primera hora de la tarda. I és cap a mitja tarda quan decidim que ja és hora de tocar el dos. Fem els últims preparatius, carreguem tot el material de windsurf a la furgo i marxem direcció Sant Pere Pescador.
De camí, ens desviem cap a Fortià on la Txell ha reservat taula en un restaurant del que fa temps em parla: el Trull. Lloc xulo, sopar bo i bons moments de confidències íntimes acompanyats d’una petita gerra de sangria i una bona ampolla de vi.
Abans de marxar del poble fem una mica de temps parlant amb uns burros que hi ha a un descampat al costat d’on hem aparcat. Després tinc una distesa conversa amb un mussol i ,entre rialles, decidim que ja ha arribat el moment de marxar. Abans, però la Txell em mira somrient i em pregunta si vull anar a Leucate. La resposta és ràpida:Sí!!. No ho conec, ja fa temps que en sento parlar i què hi ha millor que canviar els plans sobre la marxa, sortir un dia de casa i no saber on dormiràs fins que no es de nit. Així que marxem cap allà.
Sort que porto una copilot excel·lent que sinó, probablement, encara estaria donant voltes per França sense saber ni on estic ni cap on vaig. Després d’una bona estona de furgo acabem aparcant al costat d’una petita platja on quatre barquetes mogudes per unes suaus onades trenquen el silenci.
Ens desperta un dia tapadot i lleig, sense vent. Agafem la furgo i ens apropem a esmorzar al poble. Esmorzem bé, però de la clavada no ens salva ningú.
Fem visita a algunes de les botigues de windsurf que hi ha a l’entrada de Leucate. Si vull renovar el material que entre un i l’altre m’han deixat, hauré d’estalviar molts calerons...
Passem per un súper a comprar quatre coses que encara ens falten i tornem cap al llac, on trobem un espai ple d’autocaravanes i amb prou feines hi ha quatre o cinc furgonetes. Aparquem i baixem a la vora de l’aigua per veure com estan les coses. Fa poc vent i la Txell no podrà navegar (de fet la previsió ja deia això), però jo sí em puc posar a l’aigua.
No m’ho penso dues vegades i munto el material. Avui tinc ganes de navegar amb la vela de 5,2 i la profe –veient les condicions climatològiques que tenim- m’anima a fer-ho. Ràpidament em poso el neoprè i ja entro a l’aigua. Navegar aquí és un plaer. No hi ha onades i encara que avui no fa massa vent sí que n’hi ha suficient com per poder practicar tot el que la Txell, des de la “platja”, em va explicant.
L’únic moment en què he passat una mica de por ha estat quan m’he apropat més del compte en un petit illot, on unes geloses gavines m’han intentat atacar...O això he pensat quan una ha passat a menys d’un metre del meu cap.
Moments d'aprenentatge, moments de felicitat.
Sense més anècdotes voladores per explicar, acabo de navegar i pujo el material a la furgo. La Txell no ha fet res d’esport en tot el dia i, com que la conec, sé que en té ganes. Així que ens canviem per sortir a córrer una estona. Voltegem bona part del llac per corriols que serpentegen, pugen i baixen. El terreny és irregular. Les vistes, increïbles. Quina tranquil·litat!!! Anem fent a bon ritme i 90 minuts més tard decidim plegar. Per avui ja n’hi ha prou.
Fem sopar ràpid i seiem a sopar mentre lluitem contra un exèrcit de mosquits francesos...molt cabrons!! Desprès d’unes quantes picades que fins i tot han travessat els nostres mitjons, la Txell recorda que porta unes aspirals anti-mosquits que ens salven la vetllada.
Despertem i el dia no pinta molt millor que l’anterior però sembla que el vent sí que ha pujat. Baixem a la “platja” on comença a haver-hi força moviment (la gent té ganes de navegar). Pugem a fer un esmorzar ràpid i després d’enllestir tots els preparatius, entro a l’aigua. Avui fa més vent i em trobo que en el llac hi ha zones on bufa més fort que en d’altres. La Txell s’ho mira des de la vora i no tarda gaire en posar-se també a l’aigua. La veig planejar i treure unes quantes trabutjades. Després d’una bona estona parem a descansar i comentem la jugada. La profe m’explica que amb aquestes condicions és normal que es facin “canals de vent” on vas més de bòlit per controlar la vela, però que tot em serveix per anar agafant confiança.
Aprofitant que ni hi han onades ni vent per intentar semblar profesional.
Torno a sortir i la Txell ara em fa una classe de com fer un “beachstart”. Després d’intentar-ho unes quantes vegades i d’una forma força barruera me n’acaba sortint un. El vent ha baixat una mica i naveguem junts mentre ella em va corregint les posicions de cames i braços. Jo em vaig fixant en la seva posició i els moviments per intentar imitar-la, però encara em falten moltes classes i veig com en pocs segons em deixa molt enrere.
Passada una bona estona tornem a parar a la platja. Jo estic rebentat i ja no puc més. Per sort meva la Txell em diu que, encara que no esta massa cansada, no té massa vent com per planejar i que no li fa res plegar.
Endrecem material, recollim la resta de coses i tornem cap a casa amb la felicitat d’haver passat dos dies meravellosos.
