11 d’octubre del 2012

08/09/2012 - Burriac Atac!

Un moment de la cursa molt a prop del Castell de Burriac.

Ja fa uns quants anys que la Burriac Atac! se celebra a casa nostra. De fet, l’organització de la cursa és del Piri i, com que aquest any que no he estat escalant, entre d’altres coses, he sortit a córrer, em venia molt de gust provar una cursa de muntanya, la meva primera.

La Txell i jo arribem a la plaça de l’ Ajuntament de Vilassar de Mar. Ella desapareix amb els seus compis d’entrenaments (els piritrails). Jo em trobo amb en Zombi, en Gordo, l’Aleix i en Nacho i petem la xerrada una bona estona fins poc abans de prendre la sortida. En Nacho i l’Aleix tiren cap endavant per buscar una bona posició de sortida mentre en Gordo, en Zombi i jo ocupem les últimes posicions...no crec que hi hagi més de 10 o 15 persones darrere nostre.

Sortida.

La massa de gent es comença a moure i sortim passejant abans no podem trotar una mica. La veritat es que és força emocionant i els carrers estan plens de gent animant-nos. Lentament el grumoll de gent es comença a estirar. En Zombi i jo deixem en Gordo enrere i comencem a avançar poc a poc. A l’alçada del cementiri ja podem córrer una miqueta i seguim avançant gent, intentant guanyar unes quantes posicions abans no ens trobem els taps que es faran a la pujada del Turó de l’ Infern.

Deixo enrere en Zombi i ja en els corriols que porten als peus del Turó de l’ Infern em trobo amb la Txell i en Fran. Creuem quatre paraules, ens animem mútuament i segueixo la meva cursa en solitari. Evidentment, a la pujada del Turó de l’ Infern es fa un tap i pugem caminant. Fins i tot hem de parar en més d’una ocasió. Una vegada a dalt, control de cursa i avituallament abans de començar la baixada.

A partir d’aquí avanço posicions fins la pujada al Castell de Burriac on una altra vegada el tap de gent ens fa  pujar caminant. Conquerit el Castell, pròxim control i un altre avituallament. De nou una baixada durilla i força ràpida. A partir d’aquí perdo una mica la noció del temps i d’on estic. Només veig gent corrents a qui vaig avançant, les llumetes de tot el circuit molt ben senyalitzat i una pila de persones, de voluntaris, en els llocs menys imaginables, animant-nos quan passem...això s’agraeix moltíssim.

Una barreja de baixades infernals, alguna pujada i el regal d’algun tram més o menys recte, una bogeria de salts perillosos entre les pedres, d’avançaments entre els marges dels corriols i petjades frenètiques, m'apropen, cada vegada més, a la línia de meta.

Arribem a Cabrera i queda una última pujada que es fa interminable i molt dura. A partir d’aquí ja només queda la baixada fins la platja.

Foto de meta.

Les cames que fins ara no s’han queixat gens, comencen a patir rampes. De fet, tota la baixada la faig amb aquella sensació que en un moment o un altre qualsevol de les dues cames s’acabaria enrampant. Baixo el ritme, intento estirar-les cada vegada que faig una passa i aconsegueixo acabar la prova esprintant i creuant el caminet fet de torxes que em porta a l’arc d’arribada.

Estic emocionat, he aconseguit acabar la meva primera cursa i he gaudit molt.